SABEM REALMENT COM SÓN LES FULLES?

Icono Article

         Les fulles són una de les principals estructures que reconeguem en la majoria de les plantes. Solen compartir les mateixes funcions bàsiques, però la seua disparitat de morfologies és inmensa. Aquesta diversificació s’ha donat al llarg de mil·lions d’anys d’evolució, i actualment ens permeten descartar, assimilar i finalment identificar a una planta en concret gràcies a un tret tan senzill com és el de les característiques de la fulla. Una variant del joc de taula ‘¿Quién es quién?‘ vegetal 🙂

Una fulla és, com a tal, un òrgan de creixement limitat, característic de les plantes superiors com són les espermatòfites (plantes amb llavors) i les pteridòfites (falagueres). Les seues funcions principals són:

1. Funció fotosintètica, captació de llum solar i diòxid de carboni.

2. Respiració: en les fulles es sol produir l’intercanvi de gasos a través dels estomes.

3. Transpiració: alliberament d’aigua en forma de vapor per a que hi haja una corrent ascendent de nutrients des de l’arrel fins a les fulles.

4. Funció emmagatzemadora: guarden aliments i aigua.

____________________________________________________

TIPUS DE FULLES

No totes són fulles iguals a una planta, depenent del lloc on estiguen i de els processos que han patit, podem classificar-les en cinc tipus:

Cotiledons: que es correspon amb la primera fulla (monocotiledònies) o fulles (dicotiledònies) de la planta jovenil.

Fulles esquamiformes: situades per damunt dels cotilèdons i per sota de les fulles comuns., cauen quan s’acaba de formar un nou nus.

Fulles comuns: són les fulles normals, situades en la successió foliar entre les esquamiformes i les bràctees.

Bràctees: són òrgans foliacis que acompanyen a les parts florals de la planta just per baix d’aquestes.

Antofil·les: cadascuna de les fulles especialitzades modificades (peces florals) que integren la flor.

Triptic tipus de fulles localització

____________________________________________________

PARTS DE LA FULLA

Una fulla està bàsicament composta per uns trets (de vegades pot faltar algun)

  •  Limbe: part laminar de la fulla, especialitzada en les funcions de fotosíntesi i intercanvi de gasos, on es diferencien:

                – L’anvers: cara superior amb més exposició a la llum

                – El revers: cara inferior del limbe.

  • Nerviació aparent.
  • Pecíol: peu que sosté la fulla.
  • Base: Generalment coincideix amb la part final del pecíol, si aquest existeix, on el pecíol s’uneix amb la tija. 

fulla

____________________________________________________

CLASSIFICACIÓ DE LES FULLES NORMALS (NOMÒFIL·LES)

Vos adonareu que els noms de les especialitzacions són molt nombrosos, però si vos quedeu amb la part de la fulla que es vol identificar, després les especialitzacions són molt de sentit comú. Un xicotet exemple:

mono-pensando

Si algú vos diu que tal planta té laforma del limbe ovada

1. Pensem que és el limbe..

    Limbe: contorn general de la part laminar de les fulles

2. Una vegada sabem que és el limbe, pensem que signfica ovada

    Contorn de la fulla amb forma d’ou (Perfecte!) 

SEGONS LA FORMA DEL LIMBE

El limbe és  la zona laminar que usualment forma part de l’anatomia d’una fulla. La cara superior es diu anvers i la inferior revers. El limbe pot ser d’una sola peça, i llavors diem que és una fulla simple, o format per segments separats, sovint folíols, el que fa que sigui una fulla composta. Les diferència la ramificació del pecíol, siguent el limbe de la fulla descompost en moltes peces (folíols) i formant una fulla composta. Aneu amb cautela amb el que és una fulla simple i els folíols que formen una fulla composta. Sobre la pràctica anireu distinguint-les amb més precisió.

                FULLES SIMPLES

 forma simples

FULLES COMPOSTES

forma compostes

Per exemple, el pomer (Malus domestica) té les fulles simples, més o menys el·líptiques, mentre que el llentiscle (Pistacia lentiscus) té fulles compostes pinnades:

DSC_0528        IMG_0436 1

SEGONS LA FORMA DE L’ÀPEX

L’àpex és l’extrem superior o punta de la fulla.

apex Per exemple, la murta (Myrtus communis) té a les seues fulles un tipus d’àpex acuminat, lleugerament punxós, mentre que el galzeran (Ruscus aculeatus), té un àpex de tipus mucronat (no és del tot cert, el que indiquem no és la vertadera fulla, però s’accepta com a tal)

Myrtus communis L 11R   Ruscus aculeatus_001060_JVR_2_5_800px

SEGONS LA DIVISIÓ DEL MARGE

No sols és important la morfologia del limbe de la fulla, tambe la forma que adopta el marge d’aquest limbe. marge

Per exemple, l’esbarzer (Rubus ulmifolius), el qual té les seues fulles compostes imparipinnades (dividides de tres a cinc folíols), té els marges de tipus serrat, mentre que el baladre (Nerium oleander), té els marges de tipus enter, llis sense ningun contorn acusat.

more   Nerium_oleander_08

SEGONS LA FORMA DE LA BASE

La base és la part més proximal al pecíol (rabet de la fulla fins al tall), i també compren diverses morfologies: forma de la base

Per exemple, la base del limbe de les fulles de l’aritjol (Smilax aspera) és de tipus cordada, mentre que les bases de les fulles del taronger (Citrus sinensis) són atenuades .

smilax_aspera_1652    Citrus sinensis Naranjo dulce PH (20)

SEGONS EL PECÍOL

En aquest tret s’analitza la presència o ausència de pecíol: és la cueta que uneix la làmina o limbe d’una fulla amb la base foliar d’aquesta a la tija.

  • Peciolades: amb pecíol clarament diferenciat i visible.
  • Sèssils: quan les fulles s’insereixen directament sobre la tija sense que el pecíol siga visible o clarament diferenciat.

Per exemple, el xop blanc (Populus alba) presenta les seues fulles peciolades, en canvi, el canyís (Phragmites australis) no presenta pecíol a les seues parts foliars, les quals són sèssils.

populus-alba-1      Phragmites australis_001457_jdf_4_2_800px

SEGONS LA NERVADURA

nervadura

Per exemple, el gingko (Gingko biloba), com es pot apreciar a la fulla, té una nerviació dicòtoma, mentre que el ricí (Ricinus communis) té una nerviació palmada.

 ginkgo biloba     100_2139

SEGONS LA DISPOSICIÓ DE LES FULLES A LA TIJA

La fil·lotaxi és la disposició de les fulles en la tija d’una planta. Poden existir diverses variants:

  • Alternes: quan es troben a diferents alçades.
  • Decussades : els parells de fulles es troben en creu unes respecte a les altres.
  • Dístiques: quan estan disposades en dues files oposades
  • Esparses: quan es troben disposades més o menys helicoidement sobre la tija.
  • Fasciculades: quan es disposen en grups a la part superior de la tija.
  • Imbricades: quan es disposen una damunt de l’altra mig recobrint-se les unes a les altres.
  • Oposades: una enfront de l’altra en el mateix nus.
  • Perfoliades : fulles adherides a la tija i envoltant aquesta.
  • Roseta basal: agrupació de fulles situades en la base de la planta en forma radial.
  • Ternades: verticils en grups de tres a cada nus.
  • Verticil·lades: amb tres o més fulles sortint del mateix nus.

Per exemple, el terebint (Pistacia terebinthus) té una disposició de fulles dística, mentre que la rogeta (Rubia peregrina) té una disposició de fulles verticil·lada. 1805142989_945b13d8c2     Rubia peregrina_002291_ams_4_6_800px

SEGUNS LA DURADA DE LES FULLES

Aquesta característica és més bé fisiològica que pròpiament morfològica, ja que només podem saber si són caducifòlies, perennifòlies o marcescents si les apreciem en el moment de la pèrdua de les seues fulles, o si sabem quin tipus de comportament tenen abans de tot:

Les fulles tenen una vida limitada, però per a les plantes que viuen durant més d’un any (perennes) poden trobar diferents comportaments de les fulles que donen com a resultat diferents tipus de plantes:

  • Caducifòlies: plantes que perden la fulla en arribar l’estació desfavorable per a la planta, que al nostre hemisferi acostuma a coincidir amb l’hivern com per exemple amb els roures.
  • Marcescents: plantas amb fulles que s’assequen totes sobre la planta en arribar l’estació desfavorable (hivern) però no es desprenen immediatament sinó que ho fan a la primavera quan s’inicia la nova brotada foliar de la planta com en el faig (Fagus sylvatica).
  • Perennifòlies: plantes que presenten fulles durant tot l’any, atès que a mesura que cauen les fulles velles en van sortint de noves com el llorer (Laurus nobilis).

Per exemple, el roure (Quercus sp.) té fulles caducifòlies, el faig (Fagus sylvatica) o haya en castellà, té fulles marcescents; i el llorer (Laurus nobilis) té les fulles perennifòlies, respectivament:

roure reboll (Quercus pyrenaica) (1268) 07_11_2009_1522_fulla_anvers_L  llorer

Hi han moltíssimes formes de determinar els trets d’una fulla (si, encara més que les dites ja anteriorment!). Podrieu fer-los tots, però de vegades només cal insistir en els més representatius. És essencial tindre clar aquests conceptes a l’hora de voler identificar una planta amb les seues fulles i un sistema de claus dicotòmiques. No toooots els tipus de morfologies, però almenys les parts assenyalades.

Si teniu qualsevol dubte, vos ajudarem encantats amb molt de gust: floradelasafor@gmail.com

Imatges cercades a Google sense ànim de lucre
Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: